Situada a l’extrem de la plaça més entranyable de la contrada, l’església parroquial de Santa Maria Magdalena és de planta rectangular, amb nau central i laterals, corredors i quatre capelles a cada banda. El sostre és de volta de canó amb arcs faixons. Vuit petits arcs de punta i rosetó, damunt la línia de cornisa, deixen pas a la llum natural.
A la part interior i posterior de la nau, s’hi disposa el presbiteri amb l’altar major, setial i dues portes laterals. En un cos esquerre adossat a la nau, hi ha la capella del Santíssim Sagrament i la sagristia. A l’altra banda, hi ha la casa rectoral, amb dependències parroquials i petites eixides. A la part anterior, just damunt de la porta d’entrada, hi ha el cor, al qual s’accedeix per l’escala que puja al campanar.
Al costat dret de la nau i a línia de façana, hi ha el campanar, un cos quadrat de 24 metres d’alçada amb escala interior i finestrals a quatre vents a la part superior. Darrerament, amb la finalitat de guanyar espai interior, s’ha construït un nàrtex adossat a la façana: una peça d’uns trenta metres quadrats amb tres arcs frontals escalonats, dos laterals i coberta amb dues vessants, paral·leles a les de la nau central.
L’ALTAR MAJOR
Es va reformar de l’original (1955) escurçant part de la mesa i suprimint les quatre columnes, a fi de restar pes físic al paviment, tal com s’esmenta més avall.
L’altar està fet de pedra calcària brunyida de color beig, amb dos àngels d’alabastre incrustats, portant les lletres alfa i omega.
Els quatre murals de les parets
Les escenes evangèliques que descriuen els trets principals de Santa Maria Magdalena, patrona d’Esplugues,
es van disposar en quatre rectangles verticals,estructurats juntament amb les línies de l’antic baldaquí de columnes que,
en suprimir-se, per raons de pes excessiu,s’han hagut d’enquadrar mitjançant uns nervis de fusta envernissada, així com
amb unes faixes de color, que els emmarquen coronats, després, per la línia horitzontal del baldaquí penjat damunt l’altar major.
En el primer mural, d'esquerra a dreta, veiem la pecadora ungint els peus de Jesús a casa de Simó (Lc 7, 36-50). La figura de Jesús apareix en primer terme, reprenent el pensament dels fariseus. Als seus peus, Maria Magdalena, postrada en actitud d'adoració, perfumant i eixugant els peus del Mestre.
Al segon mural s ‘hi veu Maria Magdalena i les altres Maries, amb l'apòstol Joan al peu de la creu, plorant la mort de Jesús.
A new concept of showing content in your web page with more interactive way.
Read More
La tercera escena evangèlica representa Maria Magdalena, al sepulcre, quan anava a ungir el cos de Jesús.
Només hi troba dos àngels que li anuncien la resurrecció del Salvador (Jn 20, 11-13).
A new concept of showing content in your web page with more interactive way.
Read More
A l'últim mural es veu Maria Magdalena, fora del sepulcre, quan descobreix Jesús en la suposada figura de l'hortolà (Jn 20, 14 -17).
A new concept of showing content in your web page with more interactive way.
Read MoreL ‘esquema compositiu d’aquests murals segueix uns traçats romboïdals que estructuren tots els elements components pintats, figures, arquitectura, paisatge, etc. El dibuix de les composicions és expressiu i entenedor a tothom ja que, a més de l’aspecte decoratiu, una de les finalitats principals de la pintura mural religiosa és la catequètica. Amb el color, lluminós i contrastat, s’ha intentat aconseguir una harmonia policroma de tot el conjunt. El procediment pictòric emprat en aquests murals és pintura al tremp de cera.
Seguint un esquema compositiu clàssic, al centre del semicercle hi ha la figura del pantocràtor o Jesús mestre, dins la mandorla («ametlla») característica que l’emmarca. Porta a les mans el llibre amb la inscripció «Jo sóc el camí, la veritat i la vida».
A banda i banda, trobem les figures dels evangelistes, cadascun amb el seu evangeli i els símbols o atributs corresponents que són, d’esquerra a dreta, Sant Marc, amb el lleó, Sant Joan, amb l’àliga, Sant Mateu, amb l ‘home alat, i Sant Lluc, amb el brau, segons descriu l’Apocalipsi, inspirant-se en la visió del profeta Ezequiel. Les figures són frontals, planes i hieràtiques i, potser, amb cert aire bizantí.
Al punt més alt, al centre i dins d’un medalló decoratiu, s’hi representa la figura de Déu-Pare beneint i, més avall, a cada banda, just sobre la cornisa, uns cors d’àngels adoradors. Tots els murals de sobre la cornisa són plasmats amb colors més aviat brillants i lluminosos, atès que, per la seva alçada, podrien quedar esmorteïts. El procediment emprat, en tota aquesta part alta, és el tremp de cola.
Totes les pintures del presbiteri, obra de l’artista J. Torras Viver, que tot just han complert cinquanta anys de vida des que es van realitzar (1955), han hagut de ser restaurades recentment, com a conseqüència d’unes filtracions d’aigua motivades per diferents moviments d’assentament que les havia malmès en part. Amb motiu de les obres de reforçament dels fonaments i de la col·locació d’un nou paviment, es va aprofitar per dur a terme tota la reforma actual del presbiteri.
Perpendicularment i a l’esquerra de la nau central o creuer, s’hi troba la capella de la reserva del sagrament de l’Eucaristia, així com del sagrament del Perdó, atès que s’hi troben els confessionaris. Amb restes d’una decoració anterior, fosca i molt malmesa, situada a les parets laterals, al centre hi ha l’altar on s’hi celebra la missa diària i el sagrari, mig encastat, damunt d’un basament de fusta.
Tota la paret central només s’ha decorat, provisionalment, mitjançant unes faixes de color crema que van resseguint l’arc -aquest amb restes de decoració daurada,- i la volta, així com els rectangles que emmarquen la imatge de la Mare de Déu de Gràcia, una talla barroca autèntica, de qualitat i en bon estat de conservació.
A la part baixa de la capella, formant cos amb els dos confessionaris, hi ha un respatller de fusta sobre sòcol de marbre fosc vetejat.
Un gran plafó circular, en relleu ceràmic, és l’únic element decoratiu de la capella. Aquest relleu fa de fons a la imatge.
El semicercle superior conté les figures de dos àngels, en relleu, amb matisos cerulis, coronant la Verge. El semicercle inferior representa un seguit de raigs de color or vell, que contrasten amb la figura de Maria.
Aquesta, situada damunt d’una peanya de fusta, forma la vertical que dóna estabilitat al cercle ceràmic.
Al centre de la paret frontal hi ha col·locada aquesta imatge barroca, amb vestit marró-lilós i mantell blau-fosc, amb tocs de policromia daurada.
La imatge es troba asseguda damunt d’un basament també fosc i, a la vegada, sobre d’una peanya en sentit horitzontal.
A la majoria d’esglésies del nostre país, és característic que la imatge del Sant Crist tingui capella pròpia i, generalment, al capdavall de la nau, propera a la porta d’entrada. La nostra capella també segueix el costum esmentat.
La imatge mostra una bonica talla situada damunt la creu de fusta fosca. Té un fons ceràmic que, de manera poc precisa, representa el calvari, amb les figures de Maria, Sant Joan i, a la part alta, enmig d’un núvol, s’endevina la figura de l’Esperit Sant.
Aquí, la qualitat ceràmica dóna supremacia a l’aspecte figuratiu i devocionari.
Ha estat l’última capella en arranjar-se pel fet de convertir-la, recentment, en baptisteri, ja que el primitiu, entrant a mà esquerra de l’església, es va inutilitzar pel seu reduït i tancat espai, atenent les necessitats actuals de les celebracions baptismals de forma comunitària.
El primer baptisteri, que conserva una pintura mural de Torras i Viver, d’acord, també, amb les noves necessitats, ha estat adaptat com a espai de joc dels d’infants amb altaveu a l’interior, per tal que, especialment en les celebracions de l’Eucaristia dominical, els pares que vénen a missa amb els més menuts puguin seguir igualment la celebració sense que el soroll dels infants trenqui el clima de pregària i de silenci que pertoca.
La capella del baptisteri actual conté la pica de l’aigua, una motllurada peça de marbre blanc vetejat, segurament del segle XVII, i el plafó de fusta de tres metres d’alçada per dos metres d’amplada, amb una recent pintura mural, on s’hi representa el Baptisme de Jesús mitjançant un procediment de pintura acrílica, realitzat, també, pel pintor J. Torras Viver, l’any 2000. L’escena ens presenta el moment en què Sant Joan Baptista aboca aigua damunt el cap de Jesús.
Fem notar tota la intensitat del moment, destacant, només, les tres figures essencials: Jesús, Sant Joan i l’Esperit Sant en forma velada de colom, immersos en un paratge solitari del riu Jordà, sense altres figures de gent que haurien pogut distreure o carregar la composició. La representació va acompanyada d’un verset del començament de l’evangeli de Sant Joan (Jn 1, 16) plasmat al costat esquerre de la composició.
Aquesta capella vol suggerir tot un clima montserratí, tant per les seves representacions murals com pel tron de la Mare de Déu i les seves escaletes per pujar i baixar, així com per la imatge situada damunt un pedestal de pedra -extreta de la roca de la muntanya santa- i el petit altar adossat. Aquesta decoració vol donar al conjunt una mena d’aire de petit cambril.
Les pintures murals del plafó central representen, a la part esquerra, la pregària mariana de la família i, a la dreta, l’escolania i un monjo venerant Santa Maria. A la part alta, dos àngels coronen la Mare de Déu. Pel que fa als panys laterals, a l’esquerra, s’hi representa l’Anunciació a Maria i, al pany de la dreta, hi figura l’Assumpció.
De la petita volta, penja una estilitzada làmpada que il·lumina tota la capella. Aquesta obra, tant el projecte com els murals, és també de l’artista J. Torras Viver, datats de l’any 1965 i 1966.
Aquesta capella ofereix un espai de silenci i de meditació i, a la vegada, mostra un contrast pel que fa al tema de la vida i la mort de Crist.
Les escenes evangèliques, entrellaçades, es van desenvolupant, diàfanes, mitjançant una gamma de tons profunds i brillants,
estructurats en plans geomètrics on abunden interseccions angulars abstractes.
Aquest plafó recorre les tres parets en forma de lletra U, com si es pretengués emparar la imatge de talla del Crist jacent.
L’escultura és obra de l’artista espluguina Eulàlia Fàbregas i els murals són obra de Carles Madirolas.
LA HISTÒRIA DE LA PARRÒQUIA SANTA MAGDALENA, UNA HISTÒRIA VINCULADA ALS ORÍGENS DEL NOSTRE POBLE. CONEIX-LA, CONEIX-NOS.
A LA PARRÒQUIA TENS A DISPOSICIÓ EL LLIBRE DEL LA NOSTRA HISTÒRIA, ESCRIT AMB MOTIU DELS 900 ANYS DE LA PARRÒQUIA. SOL·LICITA EL TEU EXEMPLAR.
Maria Magdalena és esmentada, tant en el Nou Testament canònic com en diversos evangelis apòcrifs, com una distingida deixeble de Jesús de Natzaret.
És considerada santa per l’Església Catòlica Romana, l’Església Ortodoxa i la Comunió Anglicana, les quals celebren la seva festa el 22 de juliol. Revesteix una especial importància per a les corrents gnòstiques del cristianisme.
El seu nom fa referència al seu lloc de procedència: Magdala. Magdala era una ciutat situada a la costa occidental del llac de Tiberíades. La seva existència històrica és objecte de debat.
La informació sobre Maria Magdalena als evangelis canònics és escassa. Es citada en relació amb quatre fets diferents:
D’acord amb l’evangeli de Lluc, Maria Magdalena va allotjar i proveir materialment a Jesús i als seus deixebles durant la seva predicació a Galilea.
S’afegeix que anteriorment havia estat curada per Jesús: «L’acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes:
Maria, anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis […]».
D’acord amb els evangelis d’Marc, Mateu i Joan, va ser present durant la crucifixió de Jesús.
En companyia d’altres dones, fou la primera testimoni de la Resurrecció, segons una tradició en la que concorden els quatre evangelis.
Després va comunicar la notícia a Pere i als altres apòstols.
Segons un relat que solament apareix a l’evangeli de Joan, fou testimoni d’una aparició de Jesús ressuscitat.
Aparició de Jesús ressuscitat a Maria Magdalena,
segons Jn 20:11-18, obra de Tiziano
Els citats són els únics passatges dels evangelis canònics en els quals és citada «Maria de Magdala». La tradició cristiana occidental (catòlica), no obstant, tot i que sense basar-se en evidències textuals de cap tipus, ha identificat Maria Magdalena a altres personatges citats al Nou Testament:
O La dona adúltera que Jesús salva de la lapidació, en un episodi que solament relata l’evangeli de Joan .
O La dona que ungeix amb perfums els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells abans de la seva arribada a Jerusalem segons els evangelis sinòptics, el nom de la qual no es menciona. Segons Marc i Mateu, no obstant, la unció va tenir lloc a Betània, «a casa de Simó el leprós», el que ha portat a identificar aquesta dona també amb Maria de Betània.
O Maria de Betània, germana de Llàtzer, a la que s’atribueix a l’evangeli de Joan la iniciativa abans esmentada, i que apareix en altres coneguts passatges del quart evangeli, com el de la resurrecció de Llàtzer.
O S’identifica també amb la Maria de l’episodi de la disputa entre Marta i Maria.
Difosa pels teòlegs dels segles III i IV, aquesta teoria va gaudir de molta popularitat el segle XIX i va constituir un tema freqüent en la iconografia.
L’evangeli de Pere solament esmenta Maria Magdalena en el seu paper de testimoni de la resurrecció de Jesús:
“El matí de diumenge, Maria la de Magdala, deixeble del Senyor – atemorida a causa dels jueus, car estaven rabiosos d’ira, perquè no havia fet al sepulcre del Senyor el que acostumaven a fer les dones pels seus morts estimats -, va prendre les seves amigues amb ella i va venir al sepulcre on havia estat dipositat.”
Si més no en dos dels texts gnòstics coptes trobats a Nag Hammadi, l’evangeli de Tomàs i l’evangeli de Felip, Maria Magdalena apareix esmentada com a deixeble propera a Jesús, amb una relació tan propera com la dels apòstols. A l’evangeli de Tomàs hi ha dues mencions de «Mariham» (logia 21 i 114), que, segons els estudiosos, fan referència a Maria Magdalena.
La segona menció forma part d’un passatge enigmàtic que ha estat objecte de diverses interpretacions:
“Simó Pere els va dir: «Que s’allunyi «Mariham» de nosaltres!, car les dones no són dignes de la vida». Va dir Jesús: «Mira, jo m’encarregaré de fer-la mascle, de forma que també ella es converteixi en un esperit vivent, idèntic a vosaltres els homes: ja que tota dona que es faci mascle, entrarà al regne del cel».
A l’evangeli de Felip («logia» 32) és considerada la companya (κοινωνος) de Jesús:
“Tres (eren les que) caminaven contínuament amb el Senyor: la seva mare Maria, la germana d’aquesta i Magdalena, la qual és designada com la seva companya [κοινωνος]. Maria és, en efecte, la seva germana, la seva mare i la seva companya. “
No tots els estudiosos, no obstant, estan d’acord en què els evangelis de Tomàs i de Felip es refereixin a Maria Magdalena. Per a Stephen J. Shoemaker es tractaria d’una referència a la mare de Jesús.
Per últim, una altra important referència al personatge es troba a l’evangeli de Maria Magdalena, text del que es conserven solament dos fragments grecs del segle III i un altre, més extens, en copte, del segle V.
Al text, tres apòstols discuteixen sobre el testimoni de Maria Magdalena sobre Jesús. Andreu i Pere desconfien del seu testimoni i és Leví (l’apòstol Mateu) qui defensa Maria.
Segons la tradició ortodoxa, Maria Magdalena es va retirar a Efes amb la Verge Maria i l’apòstol Sant Joan i va morir allí. El 886, les seves relíquies foren traslladades a Constantinoble, on es conserven en l’actualitat. Gregori de Tours (De miraculis, I, xxx) corrobora la tradició segons la qual es va retirar a Efes, i no esmenta cap relació amb França.
Més endavant, no obstant, va sorgir al món catòlic una tradició diferent, segons la qual Maria Magdalena (identificada amb Maria de Betània), el seu germà Llàtzer i Maximí, un dels setanta-dos apòstols, així com alguns companys, van viatjar amb barca pel Mar Mediterrani fugint de les persecucions a Terra Santa i van desembarcar finalment a Sainte Marie-de-Mer, a prop de Arles.
Posteriorment, Maria Magdalena va viatjar fins Marsella, des d’on va emprendre, suposadament, l’evangelització de la Provença, i retirar-se després a una cova -La Sainte-Baume- a les rodalies de Marsella, on hauria dut una vida de penitència durant 30 anys. Segons aquesta llegenda, quan va arribar l’hora de la seva mort fou portada pels àngels a Ais de Provença, a l’oratori de Sant Maximí, on va rebre el viàtic.
El seu cos fou sepultat en un oratori construït per Sant Maximí a Vila Lata, conegut des de llavors com St. Maximin.
Existeix una antiga tradició cristiana de pintar ous de Pasqua. Aquests ous simbolitzen la nova vida i a Crist emergint de la tomba.
De fet, els cristians ortodoxes acompanyen aquesta tradició amb la consigna :
Crist ha ressuscitat!.
Una de les tradicions parla que després de la resurrecció, Tiberi va invitar Maria Magdalena a un dinar i ella va sostenir un ou davant seu i va exclamar:
Crist ha ressuscitat! Tiberi se’n va riure i li va dir que això era tan probable com que l’ou es tornés vermell mentre el subjectava.
Abans que acabés de parlar l’ou es va tornar vermell.
Una altra tradició parla que el Sagrat Cor de Crist quedaria tancat en un recipient amb forma d’ou del que Maria Magdalena en seria guardiana.
Diversos artistes l’han representat al llarg de la història.
Acostuma a aparèixer pèl-roja.
El primer lloc de França en el que se sap que hi va haver culte a Maria Magdalena fou la ciutat de Vézelay, a la Borgonya.
Tot i que, segons sembla, en els seus inicis el temple de Vézelay era dedicat a la Verge Maria, i no a Maria Magdalena, per alguna raó els frares van decidir que la abadia era el lloc d'enterrament de Maria Magdalena, i com a resultat hi ha testimonis de peregrinacions al sepulcre de Maria Magdalena a Vézelay des de, com a mínim, l'any 1030.
El 27 d'abril de 1050, una butlla del Papa Lleó IX col·locava oficialment l'abadia de Vézelay sota el patronat de Santa Maria Magdalena.
Santiago de la Vorágine refereix la versió oficial del trasllat de les relíquies de la santa des del seu sepulcre a l'oratori de Sant Maximí a Ais de Provença fins la recentment fundada abadia de Vézelay, el 771.
El Sant Maximí d'aquesta llegenda és un personatge que combina trets del bisbe històric Maximí amb el Maximí que segons la llegenda va acompanyar Maria Magdalena, Marta i Llàtzer a la Provença.
Un culte posterior que va atreure nombrosos peregrins es va iniciar quan el cos de Maria Magdalena fou oficialment descobert, el 9 de setembre de 1279, a Saint-Maximin-la-Sainte-Baume, Provença, pel llavors príncep de Salern, futur rei Carles II de Nàpols.
En aquesta ubicació, es va construir un gran monestir dominic, d'estil gòtic, un dels més importants del sud de França.
El 1600, les suposades relíquies foren dipositades dins un sarcòfag encarregat pel Papa Climent VIII, però el cap es va dipositar a part, en un reliquiari.
Les relíquies foren profanades durant la Revolució Francesa.
El 1814 es va restaurar el temple i es va recuperar el cap de la santa, que es venera actualment a aquest indret.
Maria Magdalena és venerada per l’Església catòlica, oficialment, com Santa Maria Magdalena. Existeixen diversos temples a tot el món dedicats a aquesta santa catòlica.
Mentre que el cristianisme oriental venera especialment Maria Magdalena per la seva proximitat a Jesús, considerant-la «igual als apòstols», a Occident es va desenvolupar, basant-se en la seva identificació amb altres dones dels evangelis (veure més amunt), la idea de què abans de conèixer Jesús s’havia dedicat a la prostitució. Aquesta idea neix, en primer lloc, de la identificació de Maria amb la pecadora citada a la Bíblia, de la qual es diu únicament que era pecadora i que en ser-li perdonats els pecats,va estimar molt («Lluc, 7:47); en segon lloc, a «Lluc 8:2» es diu, aquest cop referint-se clarament a Maria Magdalena, que d’ella «havien sortit set dimonis». Com pot veure’s, res en aquests passatges evangèlics permet concloure que Maria Magdalena es dediqués a la prostitució.
No es coneix amb exactitud quan va començar a identificar-se Maria Magdalena amb Maria de Betània i la pecadora de «Lluc 7:36-50», però ja en una homilia del Papa Gregori Magne (mort el 591) s’expressa inequívocament la identitat d’aquestes tres dones, i es mostra a Maria Magdalena com a prostituta penedida. Per això, la llegenda posterior fa que passi la resta de la seva vida en una cova al desert, fent penitència i mortificant la seva carn i siguin freqüents a l’art occidental les representacions de «Magdalena penitent».
La imatge de Maria Magdalena com penitent també pot ser confosa gràcies a la tradició de Maria Egipcíaca, santa del segle V, la qual segons La vida dels Sants de Jacob de la Voragine, s’havia dedicat a la prostitució i es va retirar al desert a expiar els seus pecats. És habitual veure representacions de Maria Egipcíaca, amb els cabells llargs que cobreixen el seu cos o envoltada amb canyissos, com a símbols de la seva penitència al desert. Aquests atributs en ocasions acompanyen Maria Magdalena, creant sovint la confusió de totes dues santes.
En la tradició catòlica, per tant, Maria Magdalena va passar a ser un personatge secundari, tot i la seva indubtable importància a la tradició evangèlica. El relegament que va patir Maria Magdalena ha estat relacionat per alguns autors amb la situació subordinada de la dona a l’Església. Aquesta opinió contrasta, segons alguns teòlegs catòlics, amb l’especial consideració que reserva l’Església per a Santa Maria, mare de Jesús.
El 1969, l’Església Catòlica va retirar del calendari litúrgic l’apel·latiu de «penitent» adjudicat tradicionalment a Maria Magdalena; així mateix, des d’aquesta data s’empra en la litúrgia de la festivitat de Maria Magdalena la lectura de l’evangeli de Lluc sobre la dona pecadora. Des de llavors, l’Església Catòlica ha deixat de considerar Maria Magdalena una prostituta penedida. Tanmateix, aquesta visió continua sent la predominant per a molts catòlics.
Santa Maria Magdalena fou font d’inspiració per a una de les místiques més importants de l’Església catòlica, Santa Teresa del Nen Jesús, la qual admirava aquest amor tan profund relatat a l’Evangeli en el qual Maria Magdalena pensa en servir a qui estima; així, santa Teresa va decidir dedicar la seva vida a qui més estimava:
Jesús de Natzaret (cf. LT 169 Santa Teresa). El 1894 va escriure: «Jesús ens ha defensat en la persona de Maria Magdalena».
Una altra destacada mística catòlica que va trobar inspiració i consol amb Santa Maria Magdalena fou la Doctora de l’Església Santa Teresa d’Àvila, la qual va referir haver rebut ajuda espiritual de Maria Magdalena.
Alguns autors recents han posat en circulació una hipòtesi segons la qual Maria Magdalena hauria estat la muller, o la companya sentimental, de Jesús de Natzaret, a més de la dipositària d’una tradició cristiana de signe feminista que hauria estat curosament amagada per l’Església Catòlica. Aquestes idees foren desenvolupades primer en alguns llibres de pseudo-història, com L’enigma sagrat («The Holy Blood and the Holy Grail», 1982), de Michael Baigent, Richard Leigh, Henry Lincoln i La revelació dels templaris («The Templar Revelation», 1997), de Lynn Picknett i Clive Princey. En aquests llibres es mencionava a més una hipotètica dinastia fruit de la unió entre Jesús de Natzaret i Maria Magdalena.
Magdalena penitent, per Francesco Hayez
Posteriorment, aquestes idees han estat aprofitades per diversos autors de ficció com Peter Berling (Els fills del Grial) i Dan Brown (El codi Da Vinci, 2003), indicant la Dinastia Merovíngia com l’hipotètic llinatge, tot i que es tracta d’una afirmació gratuïta sense cap fonament científic. No existeix cap passatge ni als evangelis canònics ni als apòcrifs que permeti afirmar que Maria de Magdala fou l’esposa de Jesús de Natzaret. Per a la majoria dels estudiosos del Jesús històric és una possibilitat que ni tant sols mereix ser considerada seriosament. Els partidaris d’aquesta idea, no obstant, es fonamenten en tres arguments:
O En diversos textos gnòstics, com l’evangeli de Felip, es mostra que Jesús tenia amb Maria Magdalena una relació de major aproximació que amb la resta dels seus deixebles, inclosos els apòstols. En concret, l’evangeli de Felip parla de Maria Magdalena com «companya» de Jesús. Tanmateix, aquesta interpretació no té en compte que, d’acord amb el caràcter simbòlic d’aquests texts, el més probable és que en ells Maria Magdalena sigui una representació dels gnòstics com veritables dipositaris dels coneixements secrets de Jesús, en tant que els apòstols simbolitzen segurament l’Església oficial que, segons el punt de vista gnòstic, no va comprendre els seus ensenyaments i els va desfigurar.
O Als evangelis canònics, Maria Magdalena és, excloent la mare de Jesús, la dona que en més ocasions apareix, i és presentada a més com a seguidora propera a Jesús. La seva presència als moments crucials de la mort i resurrecció de Jesús pot suggerir que estava lligada a ell per llaços maritals.
O Un altre argument que esgrimeixen els defensors de la teoria del matrimoni entre Jesús i Maria Magdalena és que a la Palestina de l’època era estrany que un home jueu de l’edat de Jesús (uns trenta anys) es mantingués solter, especialment si es dedicava a predicar com un rabí, ja que hagués estat en contra del manament diví: «creixeu i multipliqueu-vos». Tanmateix, el judaisme que va professar Jesús era molt diferent de l’actual i el paper del rabí no estava encara ben definit.
Solament després de la destrucció del Segon Temple, l’any 70, el paper del rabí va quedar establert amb claredat a les comunitats jueves. Abans de Jesús, és demostrada l’existència de mestres religiosos solters, per exemple, en els cercles essenis. També Joan el Baptista fou solter, segons tots els indicis.
Més endavant, alguns primers cristians, com Pau de Tars, serien també predicadors solters.
Ramón K. Jusino ha proposat la teoria de què Maria Magdalena fos el «deixeble que estimava Jesús», tal com es presenta l’autor de l’Evangeli de Joan i que és tradicionalment identificat amb l’apòstol Joan.
Jusino es basa en el fet de què en diversos texts apòcrifs, com els citats més amunt, es diu que hi va haver una relació d’especial apropament entre Jesús i Maria Magdalena.
Segons Jusino, que es basa per a la seva teoria en un llibre del prestigiós erudit bíblic Raymond E. Brown, l’evangeli recolliria la tradició d’una comunitat, que Brown va denominar joànica, que es remuntaria al testimoni de Maria Magdalena com testimoni visual de Jesús.
Aquesta teoria no compta amb l’acceptació de la major part dels historiadors i investigadors bíblics.
